“Dibuixar es pot aprendre. El que és difícil és diferenciar-te i crear el teu propi estil”

0 No tags 0

Carla Fuentes (València, 1987) porta tota la vida rodejada de pinzells, aquarel·les i colors. Ha aconseguit convertir la seva passió en una professió. Li encanta la tècnica del retrat, però a la seva manera. Acostuma a pintar rostres imperfectes, poc realistes. Comenta que aquesta funció ja la fa fotografia. Li vam proposar un repte: pintar amb vi l’univers de Jean Leon. Mentre ho feia, vam conversar amb ella.

Quan vas començar a pintar?

No ho sé exactament perquè vaig començar de molt petita. Recordo que sempre estava rodejada de colors i pintures.

O sigui, que ja et ve de família…

Sí, crec que és molt important que els teus pares potenciïn la teva faceta creativa i jo vaig tenir la sort que ho van fer. Des de petita, fins al dia d’avui no he deixat de pintar…

Conserves dibuixos de quan erets petita?

Sí! El meu pare té tots els meus millors dibuixos classificats amb la seva data escrita.

S’assemblen amb els que fas actualment?

No! Amb el temps he anat evolucionant l’estil. (Riu)

Dibuixar és una tècnica que s’aprèn o és innata a la persona?

Crec que es pot aprendre a dibuixar però el més difícil és ser creatiu, diferenciar-se, tenir idees i crear el teu propi estil.

Captura de pantalla 2017-05-19 a las 10.00.21

Què és el que més t’agrada de pintar?

Tot! El que més m’agrada és que de la meva passió he aconseguit fer-ne la meva professió.

Per què la majoria de les teves obres són retrats?

Perquè m’agraden les persones. Un retrat transmet més que un paisatge. A més, els artistes plàstics que m’agraden, tots son retratistes.

Quins són?

Els que més m’han influenciat són Alex Katz, David Hockney i Elisabeth Peyton. Quan estava estudiant Belles Arts, vaig veure que el que volia fer era quelcom similar al que feien ells.

¿Com definiries el teu estil?

Espontani i imperfecte.

Imperfecte… t’agraden els retrats que no són realistes?

Sí, perquè per reflectir el realisme ja existeix la fotografia. El dibuix, la pintura de retrat, et fa veure les coses d’una altra manera. Deformant el rostre o les cares pots despertar l’interès de l’espectador.

Tots els retrats tenen nom i cognoms?

No! Molts me’ls invento i altres sí que són reals.

Els que t’inventes no reps crítiques per la imperfecció… m’imagino que els altres sí…

Clar, quan són anònims a tothom els agrada. Quan són coneguts, la gent comença a donar la seva opinió…

I què els hi dius?

Que em sap greu, però que aquest és el meu estil! A mi m’agrada la lletjor, les mirades tristes. No puc dibuixar mares i pares guapos i rient.

Què hi ha de la teva personalitat en els retrats que pintes?

Són tot el contrari del que sóc jo. Diuen que les meves obres són tristes i en canvi tothom diu que sóc molt alegre.

Quins somnis et queden per complir?

El meu somni seria morir pintant. És a dir, seguir fent el que més m’agrada tota la vida.

De moment, ho estàs aconseguint…

Sí, de moment sí, però qui sap què pot passar…

Quina és la teva relació amb el món del vi? ¿T’agrada?

Clar! Comparteixo al 100% el refrany que diu: “El que a este mundo vino y no bebe vino, ¿a qué vino?” Per mi, el vi significa molt.

Què t’ha semblat l’experiència del Wine Painting?

És genial. Surts del teu material i t’adones que hi ha moltes coses que pots utilitzar com a pintura o per donar color als retrats.

La seguiràs utilitzant?

Sí! Per fer el color pell especialment (riu).  

T’ha costat il·lustrar el rostre de Jean Leon?

Quan has de fer un retrat que ha de ser reconeixible sempre és més complicat.

Et convenç el resultat?

Ha quedar massa bé! (riu)

No Comments Yet.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *